Die geordnete Zeit & Rebellion des Salzes – El temps en ordre & Rebel·lio de la sal
Gedichte, zweisprachig: Katalanisch - DeutschISBN 978-3-927648-37-1
Einband, broschiert
161 Seiten
15,6 × 15,6 cm
17,50 Eur[D] / 18,00 Eur[A] / 25,00 sFr
Aus dem Katalanischen von Juana und Tobias Burghardt. Titelbild von Juana Burghardt
Edition Delta, Stuttgart 2011
Stimmen
Im Agavenlicht: Katalaniens Ordnung der Dinge
Tereza Pascuals Gedicht "Frag mich warum", das der Mutter gewidmet ist, spricht von einem Erbe "aus einer Epoche der Angst, des Krieges und unmöglicher Fragen" und erinnert damit an den versuchten Genozid an den Katalanen unter Franco. Das einstige Verbot des öffentlichen Gebrauchs katalanischer Sprache und Schrift wirkte lange nach.
Umso bemerkenswerter ist die neue Katalanische Lyrikreihe der Edition Delta. Nach Gedichten von Miquel Martí i Pol, Joan Margarit und Maria-Mercé Marçal sind soeben Verse von Teresa Pascual erschienen, jener Poetin, die den Gegensatz von Denken und Fühlen im Gedicht aufheben will.
Geboren 1952 in einem Küstenort südlich von Valencia, hat sie die Sonne, das Meer, das Agavenlicht im Sinn. Ihre nuancenreiche maritime Metaphorik unterbricht sie mit vehementen Aufforderungsgesten. "Gib dir den Körper zurück und nimm von dir / Zwänge, Unterwerfung, den Durst".
Berührend das Gedicht "Lichtkunst", das von "uralter Meereskunst" erzählt. Die festgehaltenen Augenblicke verortet die Dichterin zwischen Anfang und Ende. Stille klopft an die Tür und wird seziert, bis ihre "schlichte und zahme Ordnung" zutage tritt.
Dorothea von Törne (Die literarische Welt, 28. Mai 2011)
El brandar de les palmeres
Ausades, Rebel·lió de la sal de Teresa Pacual (Grau de Gandia, 1952) és un poema difícil, escrit sense concessions de cap mena. És indubtable que en una primera ullada els seus versos semblen allunyats dels plantejaments estètics inicials de l'autora, que per al crític Francesc Català eren més sensitius que reflexius. Allunyats per un procés evolutiu, sens dubte, perquè l'estil d'aquesta poeta ha sigut sempre ben identificable en tots els llibres que ha publicat fins ara. Sensibilitat, sinceritat, sensualitat, una poesia de la quotidianitat on predominen els temes de l'amor físic, l'espai i el temps. I la veritat és que en els tres primers poemaris, Flexo (València, 1988), Les hores (València, 1988) i Arena (València, 1992) aquesta premisa es compleix a bastament si sintetitzem els seus eixos temàtics. Si bé és cert que en Arena, com ha escrit Enric Sòria, ja ens introdueix en un univers desolat, claustrofòbic, que ens parla del dolor, de la soledat i d'una saviesa amarga.
Evidentment, no és que hi haja perdut essència cap dels tres valors espirituals anteriors, la qúestió és que Rebel·lió de la sal, el sisè llibre que publica, és un poemari d'una gran intensitat conceptual on predomina una astringent voluntat simbòlica que obliga el lector a cercar per sota de les suferfícies verbals, a esbrinar el sentit del vent, a captar el sentit dels moviments del paisatge, de vegades subtilment dinàmics i premonitoris, d'altres d'una lentitud quasi estàtica. […]
La poesia de Teresa Pascual ha derivat cap a la reflexió metafísica dins d'un procés en el qual la sensualitat, la celebració dels sentits, s'ha convertit en un element sotmés a una exigent contenció espiritual, segurament amb voluntat de catarsi poètica. Una introversió amerada d'imatges on el fred és un element constitutiu de la contemplació […]. El lector ha de fer un esforç intel·lectual, si més no com a pas previ, per copsar la peculiar atmosfera d'un espai interior on predomina una poètica del silenci, com escriu la prologuista, Lluïsa Julià, i no hi trobem lloc per a l'emoció fàcil.
Són reflexions que es debaten entre el dolor i la desolació, ubicades en espais d'inquietant introspecció demiúrgica, paisatges simbòlics de la vida íntima de la poeta, de la seua infantesa, sobre els quals només podem intuir preguntes, imatges domincades per silencis, associats al vent, al fred, a l'oblit […]. Si de cas, l'única solidesa moral és la que atorga la materialitat dels paisatges; indicis, gestos, moviments al voltant dels quals s'articula la possibilitat d'una emoció […].
Aquest poemari de Teresa Pascual és, no cal dir-ho, un llibre dens, exigent amb el lector de poesia. Però una vegada ens hem endinsat hi trobarem una tenaç voluntat de recerca en el llenguatge que no deixa de colpir-nos els sentits i l'intel·lecte. La poeta ha trobat en el llenguatge poètic el camp d'experimentació adequat per a expressar-nos la seua tragèdia íntima. Definitivament, Teresa Pascual ha escrit amb Rebel·lió de la sal un dels llibres més ambiciosos de la seua trajectòria literària.
Antoni Gómez
(Levante. Postdata, 6 de febrer de 2009)
Entrevistes
— Com presentaria Rebel·líó de la sal, el seu nou poemari?
— Parlar de poesia és prou difícil, encara més si es tracta de la pròpia. No saps mai si hi ha prou distància entre el que has escrit i tu com per a comentar-ho. A Rebel·lió de la sal és la primera vegada que publique un poemari amb un pròleg. L'autora, Lluïsa Julià, és amiga i crítica literària i pense que ha captat molt bé les meues preocupacions, interessos o motivacions.
— Julià apunta el seu despullament de la raó analítica i calculadora, i la seua voluntat de recuperar el valor original d'allò que ens fa humans. En què consisteix aquest canvi de mirada?
— Raó i sentits es presenten en filosofia moltes vegades com si fóren opcions antagòniques. En els poemes als quals fan referència les paraules de Julià, és la raó la que s'emporta la pitjor part. Ella és la que més s'allunyaria de les veritats perquè en certa manera ens protegeix amb les seues categories encara que siga a través de la impostura. Les coses realment importants de la vida són les que, amb una immediatesa front a la qual no hi ha defensa, ens deixen a la intempèrie.
— Com relaciona el plantejament formal del llibre (principalment versos i decasíl·labs i també hexasíl·labs) amb el contingut i el ritme?
— Considere que en poesia la forma és molt important. En quant a la mètrica he de reconèixer que tinc certa predilecció pels versos decasíl·labs. El fet de subjectar els versos a una mesura els dóna, contràriament al que es podria pensar, més llibertat; a esta conclusió vam arribar els alumnes i jo en un taller de poesia en la universitat i va ser molt interessant. Respecte al ritme si que és veritat que el contingut del poema el marca, no sé explicar de quina manera. Es com posar una música i no saps explicar el perquè d'eixa composició precisament.
— Què ens pot dir de les imatges principals del poemari?
— Explicar les imatges o el simbolisme d'algun element com la sal requeria anar al poema en concret on es troben. No són sempre el resultat d'una elecció voluntària. Supose que en podem explicar algunes i que moltes d'elles expressen, com el contingut dels versos, gran part de les nostres actituds davant la vida, valoracions, sentiments, preocupacions, intencions… és tota una filosofia personal la que està en la base del que escrivim.
— Hi resta una impressió de moviment etern de la vida, del qual les ones i el salobre serien símptomes?
— Podria ser. La sal és un element bàsic, primer, com l'aigua o com l'aire. La imatge del moviment i el salobre —les primeres del meu paisatge— podrien mostrar que s'ha assumit el moviment etern del qual vostè parla. Hi resta també com a conseqüència una sensació de serenitat.
— Com veu la seua evolució poètica, i en quin punt es troba ara?
— Crec que molts dels motius que avui es poden trobar en la meua poesia ja s'apuntaven en el primer llibre. Ara bé, pense que hi ha més rigor en la forma i que hi ha una major abstracció i llibertat. La poesia que semblava aleshores estar molt cenyida a les vivències quotidianes i concretes és ara diferent. L'ideal seria poder, sense eixir de la nostra subjectivitat, captar l'essencial de forma que els altres, els lectors, trobaren un lloc propi per a reconéixer la seua pròpia experiència. Crec que és més conceptual. El repte és que el pensament continga i expresse les emocions.
— Aquesta evolució és personal o s'inclou en algun grup generacional?
— Sols m'he referit a una evolució personal independent de la pertinença a algun grup o generació literària.
— Quines són les causes de publicar a Catalunya? En millora els resultats?
— He publicat tres poemaris, una traducció i una antologia en editorials valencianes. Els altres poemaris s'han editat en Catalunya per motius circumstancials, en algun cas perquè l'editor m'ho ha demanat. Hui tenim en València bones editorials i no crec que tinguen cap problema de distribució.
— Quina poesia li interessa ara com ara, quins autors i estils? També destaquen últimament autores valencianes…
— Puc dir alguns noms, però sempre me'n deixaré: Chantal Millard, Joan Margarit, Ingeborg Bachmann… Respecte a la poesia d'autors i autores valencianes podem afirmar que està en un alt nivell, crec que té un reconeixement merescut.
— Quina funció atorga a la poesia, com a autora i com a lectora?
— Se'n podria parlar molt. En general s'origina, parle de mi, en la necessitat de dir el que en cada moment s'imposa amb una força que no pots ni vols evitar. Escriure permet posar les coses sota una visió més clara, et mostres a tu mateixa i et reconeixes si has sabut expressar el que volies. Crec que la poesia apunta directament al centre de les coses, a la veritat que sense miraments es presenta. Com a lectora em permet conéixer altres maneres d'enfrontar-se a la vida i en definitiva a compartir les inquietuds que moltes vegades ens igualen i ens fan sentir que anem junts.
— Finalment, lluny de València i Barcelona, se sent a la perifèria literària?
— No, no em sent a la perifèria. De vegades és un problema estar luny d'on hi ha més oferta literària, però es guanya en altres coses. També és veritat que no perdem el contacte i que sempre hi ha motius per agafar l'Euromed.
Eduard Ramírez
(Levante. Postdata, 31 d'octubre de 2008)